La centralitat que ha adquirit la pantalla en la darrera dècada implica un canvi cultural -no només tecnològic- de caràcter qualitatiu, i marca un punt d’inflexió en el procés massiu i generalitzat de digitalització. No ens referim als continguts emesos per la pantalla, sinó a la pantalla en si mateixa, entesa com un fenomen que mereix una atenció diferenciada i específica. Amb l’excepció, cada cop més reduïda, dels llibres i els diaris de paper, la pràctica totalitat de la informació es consumida avui a través d’una pantalla: la del telèfon mòbil, la de la tablet, la de l’ordinador, etc. Aquest canvi implica una transformació que va més enllà dels productes audiovisuals o dels hàbits de consum informatiu. El que fa, en realitat, és modificar la mateixa naturalesa de la informació. La pantalla implica connexió. Cada cop més, implica també interacció, sigui amb la informació (hipertext, etc.) o bé, directament, amb les persones que la generen (xarxes socials, etc.) El paper actual de la pantalla no és comparable a canvis culturals com els provocats per la impremta, la fotografia o les ones hertzianes, perquè els conté a tots: llegim textos en una pantalla, mirem fotografies en pantalla, escoltem la ràdio a través de l’ordinador, etc. Els estudis de Roger Silverstone sobre la naturalesa específica de la pantalla van obrir un camí molt important. És curiós que alguns aspectes relacionats amb el fenomen fossin descrits abans d’haver-se materializat massivament a nivell tecnològic. La metàfora o imatge abstracta d’una connexió íntima i quasi física entre l’emissor i el receptor és molt anterior a l’iPad o l’iPhone desenvolupats per Steve Jobs. Baudrillard, i fins i tot McLuhan, ja van utilitzar aquesta imatge, justament per remarcar la seva especial naturalesa. “A diferència de la fotografia, del cinema i de la pintura, on hi ha un escenari i una mirada, tant la imatge de vídeo com la pantalla de l’ordinador indueixen a una mena d’immersió, de relació umbilical, d’interacció tàctil, com deia ja McLuhan de la televisió “, afirmava Baudrillard l’any 1997 a Écran total.
La identitat performativa postmoderna pateix una transmutació irreversible a mitjans de la dècada de 2010, quan la pantalla esdevé l’epicentre de la construcció del jo, de la identitat personal. Molt abans, alguns comunicòlegs com David Bohm ja havien alertat, en relació a la noció clàssica de diàleg, que la frontera entre la hipercomunicació i la incomunicació era més tènue del que sembla. Amb la irrupció massiva de l’iPhone l’any 2007, l’iPad en 2010 i dels seus nombrosos succedanis, la pantalla deixa de ser només un emissor, com el cinema, la televisió o els ordinadors convencionals. En tot cas, el paper de la pantalla actual tampoc pot reduir-se a una mera suma o integració entre emissor i receptor. La idea d’interacció tampoc no permet explicar el fenomen en tota la seva complexitat. La pantalla, en realitat, esdevé una membrana, és a dir, en alguna cosa que serveix simultàniament per unir i per separar. El grup d’adolescents que, tot i estar físicament junts, construeixen la seva identitat rere el parapet de la pantalla d’un telèfon mòbil, mostren fins a quin punt aquesta pantalla és, en realitat, una cosa equidistant a una barrera separadora i a un vincle d’unió. Aquesta nova identitat ja no és -ja no pot ser- performativa, ja que no depèn de la pròpia assertivitat i, per descomptat, va més enllà de la noció de virtualitat.
La característica principal d’aquesta transformació de la postmodernitat tardana radica, doncs, en la centralitat i omnipresència de la pantalla, que deixa de ser un mitjà per transformar-se en un mediador. Tot surt de la pantalla, i acaba amalgamant diverses generacions en un mateix context tecnològic: el so dels vells discos de vinil dels nostres pares amb el dels nostres no tan antics compact disc; les imatges en blanc i negre del cel·luloide dels nostres avis, les fotografies i vídeos privats, les del DVD, les dels videojocs dels nostres fills. Aquesta confluència intergeneracional arriba pot produir vertigen quan contemplem, ja en el límit, els retrats fotogràfics de persones nascudes encara al segle XVIII, que ara emergeixen de la pantalla del nostre ordinador com una aparició. No arriben potser a un centenar, però la digitalització d’aquells vells daguerreotips i la seva aparició a la nostra pantalla té alguna cosa de manifestació numinosa o sobrenatural.
Les conseqüències d’aquests i altres canvis qualitatius encara són difícils d’avaluar. Afecten coses tan diverses com les indústries culturals i els productes que ofereixen, passant per transformacions radicals en els plantejaments pedagògics tradicionals o pel destí de la informació no digitalitzada, que passa a formar part d’un immens jaciment arqueològic al qual ningú accedeix. La propera edició del “Congrés Internacional Comunicació i Realitat 2017” proposa el tema Realitat i pantalla: un mirall postmodern. Convidem a acadèmics, professionals i estudiants a realitzar un exercici de prospectiva que contribueixin a respondre les següents qüestions: Quines són les perspectives de futur d’aquest nou estadi de la societat de la informació? Es tracta de canvis irreversibles o, com ha passat amb el retorn del vinil, encara poden ser objecte d’un replantejament? Podria ser que, a llarg termini, la pantalla esdevingués la via d’accés a la informació dels pobres, mentre que les classes benestants optessin pel llibre de paper en comptes del PDF o pel disc en comptes d’un arxiu mp3? Tot i que moltes de les qüestions plantejades ja s’han començat a manifestar amb claredat, avui aquestes i altres preguntes només poden ser tractades des d’un exercici de prospectiva com el que es proposa en aquest congrés. És important reiterar que el seu objectiu no és estudiar els productes que consumim a través de la pantalla sinó la pantalla en si mateixa, en la seva doble condició de finestra moderna i mirall postmodern.
Es proposen els següents àmbits de discussió
- Transformacions socials originades o relacionades directament amb la centralitat de la pantalla (xarxes socials, etc.)
- Transformacions econòmiques originades o relacionades directament amb la centralitat de la pantalla (premsa, indústria editorial, etc.)
- La pantalla interactiva i les possibles transformacions en l’àmbit del cinema i la televisió
- La nova publicitat pensada específicament per a la pantalla interactiva
- El periodisme i els nous fluxos informatius associats a la pantalla
- La redefinició de les nocions de realitat i virtualitat des d’una perspectiva filosòfica.
Convocatòria específica per a panells:
Panel 1 (In English): “Screening Religion. Authority in new frames”
Convenor: PhD. Miriam Diez and PhD. Tim Hutchings (Ramon Llull University and Stockholm University)
The screen is the new temple, the place where communities could be shaped, experiences are shared and initiatives are developed. Screens are also places where proposals are made and desires are exchanged. This panel asks how the incorporation of screens into religious practice has impacted the patterns, structures, strategies and perceptions of religious authority. What does it mean to have “religious authority”, in an age of screens? How is authority visualised and put into practice online? How is it respected, disrespected, resisted or evaded? How are those with authority in offline religious communities working to extend their authority online, and where are new authorities emerging?
Panel 2: (En castellano y catalán): “Liderazgo. ¿Las religiones fichan a influencers digitales?”
Coordinadores: Dra. Miriam Diez y Dr. Josep Lluís Micó (Ramon Llull University)
Estan preparats els líders espirituals i religiosos per seguir sent un referent a internet? Es vehicula aquest lideratge de manera diferent en funció de la pantalla virtual en la qual ens trobem? Els influencers (YouTubers, bloggers …) són una amenaça real per a l’establishment religiós? O es complementen i arriben allà on no arriben els líders convencionals? De la mateixa manera que indústries o sectors com el de la comunicació o la moda han captat i absorbit -i, per tant, desnaturalitzat- als influencers que operaven al marge del sistema, passa el mateix en el cas de les religions? Hi ha fitxatges de influencers religiosos?